Al segle XX es vol canviar el model d’educació i introduir la ciència.
S’anomena Escola Nova, o Escola Activa a un moviment pedagògic iniciat a finals segle XIX amb la finalitat d’abordar una renovació dels principis pedagògics que sostenia l’escola tradicional.
Segons aquesta proposta, els petits aprenen per observació, per contacte amb la natura, experimentació i per imitació dels adults. Per tant, hauria de ser en funció d’aquests principis que s’hauria d’articular l’aprenentatge.
Principis de l’Escola Nova:
- El nen com a subjecte de l’aprenentatge
- Modificació del paper del mestre
- L’escola a d’obrir-se a l’exterior
- El sistema hauria de ser flexible i adaptar-se a l’especificitat de cada nen o nena:
- Individualitzada: l’aprenentatge s’ha de construir a partir de les peculiaritats i capacitats de cadascu.
- Socialitzada: cada nen s’ha d’educar per la societat, desenvolupant hàbits positius de convivència
- Els mètodes educatius prioritzen la imaginació, el pensament i afavoreixen l’actitud crítica
ELS PRECURSORS...
Comenius (1635): La seva finalitat va ser establir un sistema d’ensenyança progressiu del que tothom pogués gaudir. Deia que als nens se’ls havia d’ensenyar gradualment, enllaçant de manera natural els conceptes elementals amb els conceptes més complexos. També va proposar l’ús de la llengua materna durant els primers anys d’escolaritat en lloc del llatí. L’educació havia d’embarcar tota la vida de l’individu.
Comenius (1635)
“La actualidad más sorprendente de Comenius radica en haber asentado los fundamentos de la educación para todos los hombres y para todos los pueblos. Al escribir su Didàctica Magna, contribuyó a crear una ciencia de la educación y una técnica de la enseñanza, como disciplinas autónomas. Es en definitiva uno de esos autores a los que no es necesario corregir para modernizarlos. Basta solamente con traducirlos”. (Jean Piaget)
Comenius va escriure que l’estudi havia de ser “completament pràctic, completament grat, de tal manera que fes de l’escola una autèntica diversió, és a dir, un agradable preludi de la nostra vida”. També opinava que l’escola no havia de centrar-se només en la formació de la ment, sinó de la persona com un tot, el que inclou la instrucció moral i espiritual.
Herbart (1806): Va crear un sistema d’educació, el principis i mètode d’ensenyança del qual es basen en l’experiència. L’educació, tal com Herbart la veu, aspira, sobretot, a formar la persona humana. És una educació amb un alt sentit ètic que, orientada cap al desenvolupament complet de la llibertat interna, proclama la moralitat i la virtut com a finalitats de la instrucció.
Pestalozzi (1800): Va indicar que només l’educació podia realitzar-se conforme amb una llei (harmonia amb la Naturalesa). D’aquest principi es deriva la necessitat de llibertat en l’educació del nen: és imprescindible que aquest estigui lliure per a que pugui actuar a la seva manera en contacte amb el seu entorn.
Per a Pestalozzi, el coneixement humà comença amb la intuïció sensible de les coses i, a partir d’ella es formen les idees. Per tant, també el mètode d’ensenyament ha de seguir aquest mateix procés, adaptant-se al desenvolupament mental del nen en cada moment. El coneixement ha d’anar avançant des d’unes intuïcions confuses a unes idees clares i distintes.
Els seus principis eres fer escola dia a dia i tenoir compromis per a l’infant.
"Yo creo que no se puede soñar en obtener el progreso en la instrucción del pueblo mientras no se hayan encontrado formas de enseñanza que hablan del maestro al menos, hasta el fin de los estudios elementales, el simple instrumento mecánico de un método que debe sus resultados a la naturaleza de sus procedimientos, y no a la habilidad de aquel que lo practica".
REFORMADORS SOCIALS
Josep de Calassanç: Fundador de les escoles Pies per a l’ensenyament dels nens. Comença al 1597 la primera escola gratuïta d’Europa. Els alumnes, pocs en un principi, no tenen recursos per comprar material escolar; per això Calassanç utilitza els pocs diners que rep del seu treball. Amb l’ajuda d’altres professors joves, als quals contagia el seu entusiasme, dedicarà des d’aquell moment tota la seva vida a obrir les portes a tots i, molt especialment, als més necessitats.
Jean-Baptiste de la Salle: Va ser un sacerdot i pedagog francès innovador que va consagrar la seva vida a formar mestres destinats a l’educació de fills d’artesans i de nens pobres de l’època. Al 1684 va fundar los Hermanos de las Escuelas Cristianas, institut religiós de caràcter laic dedicat a l’educació de nens i joves, especialment dels més pobres.
Marcellin de Champagnat (1817): En el camp de l’educació, va ser un pioner, ja que sempre va estar obert a tot el que fos nou i que fos més eficient. Va adoptar el mètode simultani- mutu d’ensenyament, acabant amb la polèmica entre el mètode anomenat de los Hermanos (de la Salle). Va adoptar també un nou mètode de lectura, el fonètic-sil·làbic, reemplaçant el tradicional de lletrejar. Va introduir l’ensenyament de cant a l’escola, l’educació física i tenir llibres; el catecisme “mariano”, va fer practicar la disciplina preventiva i va prohibir tot càstig físic.
Deia: “Para educar hay que amar”.
Giovanni Bosco (1853): tallers d’oficis professionals
REHABILITACIÓ I REEDUCACIÓ CIENTÍFICA
Juan Pablo Bonet (1620): Es va dedicar a desvelar els misteris de la parla, els secrets dels sons, de les lletres i de les estructures gramaticals i fonètiques, per aconseguir que els nens, i sobretot els nens muts, aconseguissin llegir i parlar amb facilitat.
Va inventar, per tant, tota una pedagogia de la llengua per a parlants, sords i sordmuts.
Jean-Gaspard Itard (1801): “L’infant salvatge”.
Friedich Froebel (1837): Obre el kindergarten “jardín de niños” (de 3 a 7 anys), centrant la seva activitat en fomentar el desenvolupament natural dels nens a través de l’activitat i el joc. Per a això va desenvolupar material didàctic específic per a nens, als que va anomenar “dons”. El joc és desenvolupament personal i social.
Es basava en el joc com a treball.
Defensava una educació integral, conèixer i comprendre la natura, un mateix i Déu.
Apostava per un aprenentatge per intuïció i interès total per part del nen.
Va publicar les seves idees en el llibre “La educación del hombre” l’anys 1826:
“el propósito de la educación es animar y dirigir al hombre como consciente, pensando y percibiendo siendo de una manera tal que él haga una representación pura y perfecta de esa ley interna divina con su propia opción personal; la educación debe demostrarle las maneras y los significados de lograr esa meta”.
Francis W. Parker: Segons Dewey n’és el pare de la Progressive Education.
Creia que l’educació havia d’incloure el desenvolupament complet d’un individu (físic i moral). Va treballar per crear plans d’estudis que es centraven en el nen i en un fons de llenguatge fort. Estava en contra de la normalització, la perforació aïllada i l’aprenentatge de memòria (mètode Quincy= fora la disciplina)
John Dewey: Durant la primera meitat del segle XX va ser la figura més representativa de la pedagogia progressista.
L’escola, per a ell, es concep com a reconstrucció de l’ordre social, l’educador és un guia i orientador dels alumnes.
Pensava que la nova educació havia de superar a la tradicional no només en els fonaments del discurs, sinó també en la pròpia pràctica.
La proposta metodològica de Dewey consta de 5 fases:
1. Consideració d’alguna experiència actual i real del nen.
2. Identificació d’algun problema o dificultat a partir de l’experiència.
3. Inspecció de dades disponibles, així com també la buscada de solucions viables.
4. Formulació de la hipòtesi de solució.
5. Comprovació de la hipòtesi per l’acció.
Ovide Decroly: metge, neuròleg, psiquiatra. Al 1907 crea l’École per l’Ermitage on va aplicar els mètodes i materials, anteriorment experimentats amb nens que ell anomenava “irregulars, amb nens d’intel·ligència normal”. Durant aquest període va posar a punt les seves teories sobre la globalització i sobre els centres d’interès.
Introdueix els centres d’interès com a proposta pedagògica basada en el respecte pel nen i la seva personalitat amb l’objectiu de preparar els nens per a viure en llibertat. Es va oposar a la disciplina rígida, apostant per crear un ambient motivador amb grups homogenis basats en la globalització, la observació de la naturalesa i l’escola activa.
Maria Montessori (1870 – 1952): metgessa, antropòloga. Al 1907 va establir la Casa dei Bambini a Roma.
Contemporània de les germanes Agazzi.
Va ser la primera dona metgessa a Itàlia i la seva formació i pràctica mèdica van ser decissives en la configuració del seu mètode pedagògic. Va partir del desenvolupament psicofísic del nen. La nseva formació en el camp de la medicina i les seves observacions clíniques la van conduir a analitzar com aprenen els nens. En la mateixa línia, l’estudi de persones amb deficiència li va permetre avançar en el coneixement de l’estimulació pel desenvolupament infantil. Així va arribar a la conclusió de que els infants construeixen el seu aprenentatge a partir del que existeix al seu entorn.
El mètode montessori, basat en les seves observacions científiques, relaciona la capacitat dels petits per absorbir coneixements sobre el seu entorn, així com l’interès que aquests tenen per materials que es puguin manipular. Tot saixò, relacionat amb elements quotidians (plats,gots...), li va servir com element per desenvolupar en el nen el sentit de l’ordre i la psicomotricitat.
Aquest mètode es concreta en un sistema de materials, creats per ella mateixa i exercicis seqüenciats, utilitzats per als petits perquè aprenguin de les seves pròpies experiències. Coma resultat, s’estableix que els nens aprenguin a sumar, llegir, escriure i comptar abans dels 6 anys. En quant al paper de l’educador ha ser observador i mediador en el cas que el nen necessiti ajuda.
Diu que l’educació es basa en un triangle:
· Entorn
· Amor
· Nen - EntornHe believed that education should include the complete development of an individual — mental, physical, and moral. John Dewey called him the "father of progressive education."
Deia que la salvació es trobava en el nen. Va viure i treballar per a les seves conviccions de que el nen era un ser diferent i se l’havia d’ajudar a desenvolupar-se.
“No me sigan a mi, sigan al niño”.
Adolphe Ferrière: pedagog, sociòleg, politicòleg i psicòleg. Al 1915 escriu els 30 punts de l’escola nova i al 1921 funda la Liga Internacional para la Nueva Educación.
Ferrière proposa el concepte d’escola nova el funcionament de la qual es basa en el respecte als interessos i necessitats del nen, la utilització de mètodes actius, el desenvolupament de l’autonomia, l’esperit crític i la cooperació.
La finalitat de l’educació no és un altre que ajudar el nen al desenvolupament dels seus potencials; és una educació en llibertat per a la llibertat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario