Summerhill, infants en llibertat. Escola (internat) des de 1921.
Alexander S. Neil (1883): mestre, renovador de l’escola activa. Defensa la llibertat total de la persona a no ser que impedeixi la llibertat d’un altre. Diu que s’ha d’educar els nens sense coaccionar, deixant fer. S’oposava a tota forma de competitivitat fomentada en els nens. El més important és l’equilibri emocional, com a factor clau per a que els nens es facin persones felices.
Neil creia que és més important el desenvolupament adequat de les emocions que l’avançament intel·lectual.
Segueix els principis de felicitat de Rousseau, de convivència de Lane (defensava la vida familiar i la convivència social) i el de sexualitat de Reich (creia en la parella, però primer s’han de conèixer, encara que no cal passar pel matrimoni).
En la educación la única manera de proceder es colocarse al lado de los niños, lo cual significa eliminar toda forma de castigo, de temor y toda disciplina externa; queria decir también tener confianza en los niños, de modo que crecieran a su manera sin recibir presiones del exterior, excepto la del autogobierno de la comunidad.
Carl Rogers (1902): psicoterapeuta. La no-directivitat. Teràpia basada en el client no en el pacient.
Autoteràpia. Cadascú fa el seu procés. Educació igual a procés.
L’educació estava centrada en l’alumne: fe i confiança en l’alumne, en les seves possibilitats i en la seva capacitat d’esforç i millora.
L’aprenentatge significatiu o vivencial no pot ser igual per a tots.
S’ha de viure de manera plena sent autoconscient.
L'individu té en si mateix mitjans per a la autocomprensió, per al canvi del concepte de si mateix, de les actituds i del comportament autodirigit; aquests mitjans poden ser explotats amb només proporcionar un clima determinat d'actituds psicològiques favorables.
La relació alumne i professor és molt important en l’aprenentatge.
...tendencia a avanzar en la dirección de la propia madurez. En un ambiente psicológico adecuado, esta tendencia puede expresarse libremente... se pone de manifiesto en la capacidad del individuo para comprender aquellos aspectos de su vida y de sí mismo que le provocan dolor o insatisfacción.
La pedagogia institucional
Impulsada a França va néixer de la tradició freinetiana i proposava la teràpia de grup i el socioanàlisi; en aquesta línia de traball el significat del que succeeix a l’aula i al centre educatiu només es pot comprendre quan es té en compte la seva dimensió institucional ja que l’inconscient del grup es manifesta en la seva organització. Van desenvolupar instruments d’autogestió pedagògica com per exemple les assemblees de classe.
Lobrot, Lapassade, Loureau. 1965
§ Perspectiva sociopolítica: projecte educatiu, autogestió, participació i assemblea per a decidir.
Laportació de Lobrot rau en el concepte de la autogestió pedagògica. En aquesta els alumnes han de definir i gestionar la seva formació, les seves relacions internes, forma de vida, etc. La formació fins ara supervisada per mestre passa a ser responsabilitat del grup en el que cada participant parteix de si mateix i dóna suport a l’altre. El professor ha d’establir una relació de persona a persona, convertint-se en un facilitador que allibera la motivació natural a vegades amb una atenció empàtica per apreciar com es presenta el procés d’aprenentatge del nen.
La escuela concluye lo que con frecuencia empezó en la familia en el sector de la sociabilidad. Al proponer, como únicos modelos de relaciones sociales, la relación de autoridad, o la relación de rivalidad con los iguales, introduce el odio y la agresividad en el corazón del joven.
Oury, Vàsquez. 1967
§ Orientació psicoterapèutica: monografies d’infants (estudi de casos, diagnòstic i intervenció), anàlisi institucional i de la relació educativa.
Aquellos que pretenden formar "seres" i no "seres para" provocan un legítimo escándalo: son tan peligrosos para el orden social como para el equilibrio colectivo de los individuos.
La desescolarització. La mort a l’escola.
M. MacLuhan: Eficàcia dels mitjans de masses. Democratització de la cultura.
L’escola era per a La Galaxia Gutemberg, 1969: la impremta.
Ivan Illich (1926- 2002): La societat desescolaritzada (1971), una crítica a l’educació tal i com es porta a terme en les economies “modernes”. Es mostrava favorable a l’autoaprenentatge. Afirma que cap de les institucions tradicionals de la societat s’adequa a les necessitats reals del món actual, per això és necessària una revisió. L’educació pedagògica sostinguda per l’escola tradicional no té valors ètics i està concebuda com un instrument per a la formació d’alumnes utilitaristes i competitius.
Proposa en la seva teoria “desescolaritzar” l’educació, fomentar l’aprenentatge informal i potenciar la creativitat de l’individu dins de l’entorn en el que es mou, sense sotmetre’l als rígids estaments de l’escola institucional.
Fomenta la renda educativa familiar a la inversa per gastar en instrucció i formació dels fills.
Everett Reimer: La escuela ha muerto, 1974
L’escola actual atempta contra la salut mental, ofega la creativitat i només és guarderia i funcionarial de docents.
Paul Goodman: La desescolarización obligatoria, 1973
Educació sí, a l’escola i a tota la ciutat. Diàleg i convivència.
L’escola: aparell de reproducció social
Bourdieu i Passeron: La reproducción, Elementos para una teoria del sistema de enseñanza (1970). Tota acció pedagògica és, objectivament, una violència simbòlica i una imposició per un poder arbitrari.
El treball pedagògic, la inculcació, produeix un hàbit propi de la classe social que es mourà en el seu campus.
Baudelot i Establet: La escuela capitalista en Francia (1971): és un estudi de caràcter empíric sobre l’educació i el treball. L’escola no unifica i el nivell d’instrucció no depèn de la capacitat. La taxa d’escolarització correspon a la classe social. L’organització dels alumnes per edats és la forma escolar del capitalisme i no té justificació científica.
L’educació personalitzadora
Emmanuel Munier: Manifeste du service du personnalisme (1936). Filòsof cristià atent sobretot a la problemàtica social i política. Fundador del moviment personalista.
Fomenta la orientació ètica (valors) i la metafísica (sentit religiós), deriva el compromís responsable, la llibertat interior, el desenvolupament creatiu i la vocació. Diu que s’ha de viure intensament i profundament.
Veu l’educació com a inducció externa per a la família i la comunitat. S’ha d’interioritzar i perfeccionar de manera personal. L’estat no pot imposar una doctrina sobre l’educació, només garanties.
L. Milani: capellà rector de l’escola de Barbiana, va ser un educador social. En la seva obra Carta a una mestra (1967), denuncia el caràcter classista i classificador de l’escola. L’escola parroquial junta els “fracassats” a l’escola oficial i demostra que no ho són per falta de capacitat. Els va implicar un ensenyament funcional i en la responsabilitat: els nois se’n van sortir i van ocupar llocs importants a la societat.
Paulo Freire: L’educació com a pràctica de la llibertat (1967). Pedagogia de l’oprimit (1970).
Amb el seu principi del diàleg va obrir una nova porta en la relació entre alumnes i mestres. Diu que les persones aprenen a partir del diàleg, els aprenents en aquest diàleg poden tornar a tenir la seva dignitat, ja que són iguals respecte al professor.
Per a Paulo Freire, el procés d’alfabetització és imprescindible per a l’alliberament. Per tant, es pot entendre l’alfabetització com la conquesta de l’home de la seva paraula. Això comporta la consciència del dret a parlar i a expressar-se lliurement.
Pedagogia crítica
Henry Giroux: Els professors com a intel·lectuals: cap a una pedagogia crítica de l’aprenentatge (1990)
Michael Apple: Ideology and curriculum. El currículum ha de contribuir a una comprensió crítica de la realitat, un mitjà per assolir el control de les nostres vides.
Basil Berstein: constata la relació entre classe social, llenguatge i educació, i codis lingüístics.
